ENTREVISTA: Emilia Sanz, la primera veterinària en obrir una clínica a Barcelona

Com neix la teva vocació veterinària?
No tenia tradició familiar i, a casa, a ningú li agradaven tant els animals com a mi. Des de molt petitona, amb 4 o 5 anys, ja perseguia gats pel carrer i a la bossa sempre m’emportava algun cadell a casa. El meu pare, que calçava un 43, tenia unes sabatilles folrades en les quals jo sempre ficava els gatets que recollia. Al poble on estiuejàvem, sempre me n’anava amb el pastor i les ovelles en lloc de jugar amb els nens a la plaça.

Sempre vas tenir clar que volies dedicar-te als animals de companyia?
Vaig estudiar del 72 al 77 a Madrid i em vaig especialitzar en clínica tant de grans com de petits animals. En aquella època, només podies triar entre clínica, producció o bromatologia. Quan vaig tornar a Barcelona en acabar la carrera, vaig començar a fer el doctorat en un departament de la Politècnica que dirigia el Dr. Puchal. El meu tema era l’alimentació del llagostí.

Mentre a la carrera ja érem unes quantes dones, en aquest departament era l’única dona, i després d’uns mesos treballant sense cobrar i malgrat el meu expedient i puntuació, em van deixar clar que, si hi havia una beca no, seria per a mi. Així que em vaig enfadar i vaig marxar. Llavors, em vaig dedicar a fer urgències per a la Residència Canina Bonanova. No tenia contracte, ni Seguretat Social, ni un gran sou, però sí que vaig aconseguir l’experiència de treballar cada dia amb 300 gossos.

I quan arriba la idea de fundar la teva pròpia clínica?
Uns mesos després, vaig veure un local en la Travessera de Gràcia, em va agradar i, amb el suport dels meus pares, em vaig llançar a muntar la meva clínica. Vaig ser la primera dona a obrir una clínica a Barcelona i sola: obria la porta, agafava el telèfon, feia les comandes, atenia els clients, visitava als animals…
Moltes vegades quan entraven en la clínica em deien:

• Vull parlar amb el veterinari.
• Soc jo.
• No amb vostè no, amb el veterinari.

Era l’any 1978 i tenia 22 anys. Em deien “què passa, que la veterinària es dóna en un curset?”. També recordo que quan hi havia un sopar d’un laboratori a mi no em convidaven perquè “ets nena, i és clar, les converses són diferents”.
A vegades arribava a casa després de 14 hores treballant, pensava que potser m’havia equivocat, però sempre he estat lluitadora i una mica rebel, així que l’endemà tornava amb més força.
Era dona, jove i sola. Vaig haver de lluitar molt, treballar molt, però molt… vaig estar 11 anys sense vacances! Però a poc a poc vaig poder contractar a algú i també venien a fer pràctiques. Per la meva clínica ha passat molta, molta gent. I allà he estat fins al final que l’he traspassat en jubilar-me.

I quin balanç fas ara, amb una certa perspectiva?
Com a dona, quan vaig començar estava molt sola, he lluitat molt per la meva professió i per a treure la meva clínica endavant, he hagut de demostrar que era per a dir’ho d’alguna manera millor que els homes, però estic satisfeta de la meva vida professional: 46 anys! Malgrat l’esforç, la meva il·lusió era anar a treballar cada dia, estudiar i treballar per a treure un bon diagnòstic, preguntar-me per què i per a què… Crec que tinc la professió més bonica del món.

Al mateix temps, cal dir que la meva generació ha hagut de reivindicar la professió veterinària. D’una banda, fer una gran tasca d’educació. Érem molt pocs i havíem de conscienciar i convèncer al propietari de la necessitat d’anar al veterinari, de fer proves, d’avaluar i tractar als animals. Em deien: “jo no em faig anàlisi de sang i farà al gos!”.

També hem hagut de treballar amb mínims i inventar-ho tot i, quan dic inventar, vull dir inventar. Ara obres un calaix i tens catèters, sutures, de tot. Jo el meu primer búster el vaig fer amb una galleda de platja. I només hi havia un senyor en tota Barcelona que fes anàlisis de sang.

També has fet una gran tasca a favor de la normalització dels gossos pigalls en espais públics
Sí i estic molt orgullosa. Tot va començar amb Jordi Mas Roure, era el meu client i tenia un llaurador com a gos pigall. Una vegada no va poder entrar en un hospital a veure a la seva mare malalta, va haver de deixar al gos en el cotxe i el gos va sofrir un cop de calor i lamentablement va morir.  Aquest fet va despertar-nos una gran sensació d’injustícia i junts van començar una important lluita reivindicativa. Batalla rere batalla, vam anar de finestreta en finestreta, fins que el 1985 aconseguim un decret llei pioner a Europa que permet l’admissió dels gossos pigalls en qualsevol espai (taxis, bus, hotels, hospitals…) excepte laboratoris i quiròfans. Em sento molt orgullosa del que vam fer.

Què els diries a les estudiants de veterinària?
Quan jo era jove no era el mateix, però ara tant fa que siguis home o dona. L’important és que siguin bones professionals, valentes i lleials amb el que pensen, que cuidin la professió i gaudeixin tant com jo l’he gaudit.